El fotògraf barceloní especialitzat en arquitectura i paisatge ha volgut compartir una experiència que va viure mentre treballava fotografiant els alumnes d’un centre educatiu, on la Fundació Aspasim hi intervé acompanyant un infant amb discapacitat intel·lectual.
Una normalitat, com a mínim sorprenent
Construint a la Sala és una associació cultural sense ànim de lucre, té per objectiu la difusió de l’arquitectura, especialment als infants. Es una aposta per la qualitat de vida, ser coneixedors de les possibilitats que pot oferir una llar ens permetrà escollir amb més criteri. La divulgació es fa a través d’un taller d’arquitectura.
Durant una setmana he estat fotografiant aquest obrador de petits habitatges que s’ha fet a diverses escoles de primària de Barcelona, habitualment aquesta activitat es concentrava en una única jornada, un diumenge, a la Sala Ovala del MNAC, que he documentat des de la primera edició, 2007, enguany en fa tretze anys. Per motius obvis no ha estat possible fer la tradicional concentració de 600 nens i més d’un centenar de voluntaris, hi havia dues opcions, anul·lar la trobada o ser enginyosos i cercar alternatives, els organitzadors van optar naturalment per ser agosarats, traslladar la iniciativa a les aules, espais segurs.
El que he detectat fent les fotografies als centres educatius són diverses coincidències; els nens i nenes estan molt entusiasmats en el que fan, tots estan concentrats enganxant cartrons, retallant plàstics, deixant en llibertat la seva imaginació. En general són molt creatius i es nota el bon resultat, sobretot a les escoles on prèviament havien treballat l’activitat. Majoritàriament tenen un gran domini de la plàstica, els nens ràpidament aprenen com s’ha d’aguantar una paret, on posar les plaques solars, la piscina, el televisor… Sorprèn l’organització que hi ha dintre el grup classe a l’hora d’utilitzar els materials, de respectar-se i compartir, fins i tot en el moment menys agradable de recollir, etc..
Però la “normalitat” que em va cridar l’atenció no és pròpiament de l’acció de fer petites cases, que no deixa de ser molt extraordinària, cal viure en directe per veure l’excepcional feina que es fa als centres d’ensenyament o a l’associació Construint la Sala, sinó d’un fet que va transcórrer amb tanta normalitat que encara ara em sento corprès. En una de les escoles que vaig anar, el de menys és el nom, a una classe de primer, és a dir sis anys, hi havia un dels alumnes amb dificultats, anava tutelat per una mestra que en tot moment l’ajudava fins a aconseguir el mateix objectiu que la resta de companys de la classe, però tampoc és aquest el fet admirable que vull destacar, que perfectament ho podria ser.
Quan els estudiants han finalitzat el treball de fer d’arquitectes per un dia, fem una foto amb tots ells davant les seves cases somiades, sempre que es pot fan una rotllana i els seus projectes queden al mig del cercle. Doncs bé, el nen acompanyat en tot moment per la seva vetlladora i amb algunes dificultats va seure entre dues nenes. La mestra de suport es va retirar una mica i el nen es va quedar sol formant part del cercle amb els altres nens i nenes i just abans de fer la instantània agafà els cabells d’una de les nenes del seu costat i el hi començà a estirar, jo que estava davant no em vaig adonar i la nena aguantà la situació i va ser l’altra, la que estava a l’altre costat, la que va reclamar l’atenció de la persona que en tenia cura d’una manera més especial, sense cap crit, sol·licitava l’ajut de la responsable dient-li pel seu nom, no semblava una acció anormal per les nenes, fins que la companya va insistir afegint-hi “els cabells”, aleshores va ser quan em vaig adonar que el nen estava estirant la cua de la seva companya. Apareix la cuidadora i amb una delicades exquisida li va anar obrint la ma fins que va deixar d’estirar la cabellera. Després es va posar al darrere del nen i posant-li les mans a les espatlles, aquest es va tranquil·litzar, no estava especialment alterat, ni de bon tros, però aquelles mans per a la criatura foren un bàlsam. Tot seguit i per iniciativa pròpia, no van transcórrer dos segons, la nena que feia de portaveu de la situació agafà la ma del nen i a continuació ho va fer l’altra, al final vam fer la foto amb absoluta tranquil·litat, no havia passat res estrany. Però és aquí, en aquest no va passar res, en aquesta normalitat, on hi ha tot el sorprenent. Sense cap crit, ni de la nena afectada ni de la que reclamava l’atenció de la mestra, cap plor, cap revenja o menyspreu per l’acció del nen, tot el contrari, normalitat, estima, integració, amor.
Potser de vegades veiem crispació en situacions on ha mancat paciència i comprensió vers l’altre, el diferent. Vaig rebre d’unes nenes de sis anys una gran lliçó d’integració, està clar que prèviament hi ha hagut un aprenentatge on Mestres, educadors de suport, coordinadors, pedagogs, tots han anat poc a poc fent la seva maqueta de la societat del seu somni.
En sortir de l’escola vaig haver de seure en un banc durant deu minuts, per reflexionar sobre el que acabava de veure i viure, hi ha normalitats que em sorprenen i molt.
Potser no m’hauria estranyat tant si hagués viscut aquesta situació amb crits, retrets, nervis, però no, va transcórrer tot amb absoluta calma. La petita construcció d’un món més just té en algunes escoles una base molt sòlida.
Jaume Orpinell Ros
